Capítol 4- Newt

En Newt va sospirar, més tranquil, tan bon punt van sortir de l'habitació d'en Ben. No era que tingués cap problema amb el noi: el problema era la Transformació. No en sabien absolutament res, a part del fet que  arribava amb les provisions del Cub i que et tornava records de la teva vida anterior. 《I també hi ha el fet de transformar les persones》. No exteriorment, es clar, però sí per dintre. Et feia canviar la manera de pensar, podia tornar covard un valent o fer embogir un covard. Com canviaria, el Ben, després d'això?

   Tot i que això ja eren prou preguntes i preocupacions per un sol dia, encara hi havia un altre problema: el capverd. Podia semblar el menor dels seus problemes, però no ho era. Aquell noi, sense tenir ni idea del què estava fent, podia aconseguir que acabessin entre les urpes d'un Griu. Per això el Newt havia decidit trencar la tradició de no dir res als capverds i ensenyar-li el perill del laberint.

   En Newt s’havia passat molta estona a l’habitació del fiblat; hi havia estat gran part de la nit fins ara, a la matinada. Però no tenia temps per dormir. S’havia decidit a fer una cosa, i la faria. Abans de poder penedir-se’n.

   Va anar passant, intentant no fer gaire soroll, entre els cossos dels clarians, que dormien a l’aire lliure. No tenien prou espai a la Residència com per encabir-los a tots i, de fet, no era necessari. Amb el bon temps que feia, s’haurien rostit, allà dins. En aquell misteriós lloc, el temps mai canviava, sempre hi havia un immens sol resplendent que ho il·luminava tot. Sempre havia sigut així i seguiria sent-ho. Ningú ho dubtava.

   Ja havia arribat al lloc on jeia el capverd. S’havia buscat un bon raconet, arrecerat, al costat d’en Chuck. En Newt es va alegrar de que s’haguessin avingut. Es va ajupir i el va sacsejar suaument. De seguida va veure com obria els ulls, mig adormit. El noi va obrir la boca per parlar. El Newt es va afanyar a tapar-li, murmurant:

   -Xxxt, capverd. No volem pas despertar en Chuck, oi que no?

   Per la cara del capverd van passar diverses sensacions alhora: alarma, espant i una certa dosi de curiositat. Com que encara tenia la boca tapada, no va poder dir res, però va sacsejar el cap i va assentir. En Newt va apartar la mà i es va aixecar.

   -Som-hi, capverd -va xiuxiuejar, allargant la mà per ajudar-lo a aixecar-se-. T’he d’ensenyar una cosa abans no es desperti tothom.

   Els ulls del capverd s’havien Il·luminat i, tot i que encara tenia lleganyes de la dormida, semblava molt despert.《Més clarians com aquest, és el que necessitem》, va pensar en Newt, sorprès de l’estima que li havia agafat des del primer moment que l’havia vist, al cub.

   -D’acord -va dir el capverd, ajupint-se per cordar-se les bambes-. On anem?

   -Tu segueix-me. I no et quedis enrere.

   Sense mirar cap a l’altre noi, en Newt va començar a avançar, esquivant els sacs de dormir i petits embalums roncadors que dormien. De sobte, va sentir un crit darrere seu, seguit d’un《Ho sento!》per part del capverd. Li va dirigir una mirada assassina per fer-li veure que allò era important, no un joc. Tot i que el noi més jove no ho sabia, les vides de tots dos podien perillar, si els descobrien. La d’en Newt per no haver obeït les ordres de l’Alby de no permetre que el capverd sabés res i la del capverd per… Per ves a saber què, però al no tenir tants amics com el Newt, tenia molts números per acabar malament.

   Van sortir del camp i van començar a caminar sobre la pedra d’un gris apagat que cobria l’esplanada. En aquest moment, en Newt va començar a córrer cap al mur que tenien més a prop: el mur oest. Va notar com el capverd s’havia quedat quiet, però després d’un moment d’indecisió també es va posar a córrer fins arribar a l’alçada d’el Newt.

   No va parar de córrer fins que va haver arribat al mur. Projectava una ombra sinistra, tapant els colors i deixant tot el terreny que hi havia a prop seu esquitxat per una grisor apagada, sense vida.

   A l’altra banda del mur, s’hi podien distingir uns puntets vermells, lluminosos, espantosos si sabies qui els projectava…

   -Què són?

   La veu del capverd no era gaire alta, però la pregunta va ressonar dins el crani d’en Newt dotzenes de cops, deixant-lo en blanc fins al cap d’uns moments. Era una pregunta innocent, vàlida; una pregunta formulada per qui té ganes de saber més, per qui sent curiositat. Però la resposta era massa dolorosa. Era una resposta que li portava els records d’una persecució, d’una lluita per sobreviure…

   -Coi, quan ho hagis de saber, ja ho sabràs!

   El capverd no semblava gens satisfet amb aquella resposta. Va esclatar:

   -És que trobo una mica poca-solta fer-me venir a un lloc on no entenc res de res i que ningú respongui cap de les meves preguntes. Cagafil -va afegir, intentant imitar el to sarcàstic dels veterans-.

   Tot i el delicat de la situació, en Newt no va ser capaç de reprimir una riallada, que va silenciar tan ràpidament com en va ser capaç. Decidit: aquell capverd li queia genial.

   -Em caus bé, capverd. I ara calla i deixa’m que t’ensenyi una cosa.

   Apartant la cortina d’heura, va fer un petit espai, suficient per a una sola persona, que deixava al descobert una finestreta llardosa. Tot i que en Newt sabia com de resistent era aquell vidre, la proximitat dels Grius sempre el posava nerviós.

   -Què busquem?

   -No t’esveris, nano; ja veuràs com de seguida en vindrà un.

   Però, digués el que digués al capverd, ell estava espantat. Confiava estar fent el correcte, però hi havia petits moments en què dubtava fins i tot d’això.《Oblida’t de les preocupacions》, es va dir.《Si no tens por, no ets humà》. Aquesta era una de les frases motivadores de l’Alby, i sempre anava seguida d’una amenaça de:《Et llançaré per l’Espadat》. Però, alhora, era molt certa. En aquell lloc, qui no tingués por, no podia ser res més que un boig masoca.

   Es va acostar més a la finestra i, intentant amagar la seva por, va esperar pacientment. Una veu interior li estava xisclant que marxés corrents, que fugís de les bèsties que esperaven allà fora. Quan estava a punt de cedir, de fer-li cas, l’escena va canviar.

   Una llum molt intensa el va encegar per un moment. Va haver de tancar els ulls i tornar-los a obrir, per acostumar-s’hi. Primer no va ser capaç de distingir res més que una silueta difuminada, deforme. Després, la figura es va aclarir i li va permetre veure el monstre que el perseguia en tots els malsons. Era un ser mig màquina mig animal, de la mida d’un toro gros. Tenia un cos sense forma, boterut. En avançar, es retorçava fent un soroll horriblement semblant al de les ungles al rascar el ferro.

   En Newt es va apartar de la finestra, intentant que el seu cervell no se’n tornés a anar cap als moments més foscos i cruels del seu passat. Tenia els ulls molt oberts; ja no era capaç de seguir amagant la seva por.

   -A l’altra banda hi ha el Laberint -va xiuxiuejar-. Tot el que fem, tota la nostra vida, capverd, gira al voltant del Laberint. Cada segon de cada dia, vivim entregats al Laberint, intentant resoldre un misteri que encara no ens ha ofert ni una trista solució, m’entens? I volem que vegis per què amb el Laberint no s’hi juga, que vegis per què les parets es tanquen cada nit. Et volem ensenyar per què mai, mai no pots sortir allà fora.

   Es va apartar de la finestreta recoberta de pols i li va fer un gest perquè s’hi acostés. El noi ho va fer. Al començament, el seu rostre no mostrava cap expressió. Va estar un moment així; llavors, de sobte, el terror se’n va apoderar. Es va apartar uns centímetres de la finestreta, però els seus ulls seguien mig hipnotitzats observant el que passava a fora. Els movia ràpidament, i els tenia molt oberts, intentant no perdre-se’n ni un sol detall. Sobtadament, va fer un xisclet alhora que feia un bot cap enrere. L’escena hauria pogut semblar divertida si no fos perquè el Newt sabia el que estava experimentant el capverd.

   L’altre noi s’havia tornat a acostar al vidre, encara amb aquella expressió que passava de la repugnància a la fascinació. S’hi va estar un parell de minuts més i va fer una passa en direcció al Newt.

   -Què és això? -va preguntar, expressant el fàstic que sentia per la mirada-.

   -En diem Grius -li va explicar en Newt, comprenent-lo i intentant que el capverd ho notés-. Unes bestioles fastigoses, oi? Dóna gràcies que només surtin de nit, i que nosaltres tinguem aquests murs.

   El pobre noi feia una cara com si li haguessin llençat un cubell d’aigua freda al damunt. Però encara tenia l’expressió de decisió que tenia el dia anterior, quan havia arribat.

   Es va girar cap al lloc on no tardarien a obrir-se les portes. Recordava els seus primers dies, quan per fi ho havia descobert tot. Havia sentit alguna cosa dins seu, unes ganes d’ajudar-los, d’aconseguir que tots els altres Clarians aconseguissin tornar a casa, encara que per fer-ho s’hagués de sacrificar ell. Ja des del primer moment havia acceptat que ja no tenia pares ni família que el volguessin, però tenia amics que encara esperaven poder reunir-s’hi algun dia, aviat. S’havia decidit a tornar-los a tots al lloc d’on se’ls havien emportat, a ajudar-los. I li era igual el que li pogués passar a ell.

   Segurament era per això que aquell noi el recordava tant a si mateix: per la decisió que expressava quan li parlaven del Laberint, per la brillantor dels seus ulls en saber que els podia ajudar a sortir d’allà.

   -I ara, amic meu, ja saps què coi s’amaga al Laberint. Ara has entès que això no és cap broma. T’han enviat a la Clariana, caganiu, i tots plegats esperem que sobrevisquis i que ens ajudis amb la tasca que hem vingut a fer aquí.

   -I quina és aquesta tasca? -podia veure als ulls del capverd que ja coneixia la resposta, que se l’esperava, però necessitava sentir-la dels seus llavis-.

   En Newt el va mirar als ulls, profundament. El va traspassar amb aquella mirada castanya, trista i comprensiva. Tenia les celles arrufades, i la llum de l’alba li il·luminava la pell pàl·lida.

   -Trobar la sortida, capverd -va dir, després d’observar-lo uns segons-. Resoldre el maleït Laberint i tornar a casa.