Capítol 3- Newt

La Residència era el lloc on portaven els malalts, el lloc que util•litzaven per guardar coses de valor. La Residència era el lloc on els xeringues estaven cuidant el Ben. El Ben, que havia sigut fiblat per un Griu el dia anterior. Havia arribat a temps i li havien pogut injectar el Sèrum del Tràngol, però encara havia de superar la Transformació. En Ben havia sigut un dels amics del Newt, però ara tot cambiaria. Perquè això és el que feia la Transformació: transformar les persones. Et permetia recobrar records de la teva vida anterior, records que et cambiaven. Et posaven la mel a la boca i, tot seguit, te la prenien. Mai no n'havia parlat amb ningú que realment l'hagués passat, però era obvi. Per què si no, els cambiava d'aquella manera? Per què si no, es tornaven tan amargats, tan reservats, tan desagradables?

   Havia arribat a l'habitació del Ben. Va empènyer suaument la porta, sabent què es trobaria. El Ben estava estirat al llit, amb els ulls molt inflats i coberts de venes vermelloses. Respirava feixugament. Els ulls se li movien per tota l'habitació, recorrent-la sense veure-hi. Estava molt prim: se li marcaven els ossos. Com es podia aprimar tant una persona en menys de dos dies? Devia haver perdut com a mínim uns set quilos. I tot per una agulla. Una simple agulla, d'un ser monstruós, meitat bèstia meitat màquina; l'agulla d'un Griu.

   Va seure al llit, al costat del Ben, que ara gemegava. Havia tancat els ulls, cosa que en Newt va agraïr. De sobte, el seu amic va fer un xiscle horrorós, tan estrident que semblava inhumà. El Newt va sentir que se li trencava el cor: aquell havia estat el seu amic, aquell noi que ara semblava una bèstia. Va allargar la mà i el va tocar suaument. La seva pell, abans llisa i humana, s'havia convertit en una mena de papir sec. Semblava que s'hagués de trencar en qualsevol moment.

   De sobte, algú va obrir la porta. En Newt, espantat, es va posar dret d'un salt, però només era l'Alby. Es va tornar a asseure al llit, més tranquil.

   -Has tardat.

   -I tot i això, no veig que hagis fet res útil -va contestar el líder secament.

   -Pensava en els Creadors. Com poden haver creat uns sers tan monstruosos com els Grius?

   -No és moment de pensar, caganiu. Si tots descuidéssim la nostra feina per posar-nos a pensar, ja fa temps que seriem morts.

   《Si tots descuidéssim la nostra feina per posar-nos a pensar, potser ja fa temps que seriem fora》, va pensar el Newt, però va decidir no dir-ho en veu alta. Per més que siguessin amics, l'Alby podia prendre's aquella frase com a desafiament, i el desafiament com a falta d'ordre. I, si arribava a aquella decisió, podia condemnar-lo a l'Ostracisme. I això volia dir tornar al Laberint. Ni la mort li feia més por que tornar al Laberint de nit.

   -Bé, posem-nos a la feina -va acabar dient.

   -És la primera cosa assenyada que et sento dir en tot el mes.

   En Newt va mig somriure, content de poder oblidar el Laberint, ni que fos per un moment. L'Alby no li va tornar el somriure, però per un moment va brillar als seus ulls una espurna de diversió. Va agafar un sedant i li va passar. Seria més fàcil fer la feina si en Ben deixava de convulsionar-se. Li va injectar el líquid blanquinós al braç, just per sobre del colze. La respiració d'en Ben es va acompassar i els ulls van deixar de moure's. El Ben s'havia adormit.

   En Newt va sospirar, alleujat. L'última vegada el sedant no havia funcionat, encara que probablement només havia sigut perquè li havien injectat massa d'hora, tot just començar la Transformació.

   La porta es va obrir de cop. El Newt es va girar, sorprès. Que ell sabés, no havia d'arribar ningú, encara que potser els xeringues li havien de comunicar alguna cosa important. Podia ser que la noia s'hagués despertat? Tot això li va passar pel cap en un segon, just abans de veure qui havia obert la porta. Es va quedar glaçat per la sorpresa. Era el capverd.

   Aquest s'havia acostat al llit on dormia en Ben. En Newt es va afanyar a tapar-lo, però era massa tard. Una expressió de terror s'havia apoderat del seu rostre, que havia passat de tenir una expressió decidida a mostrar una por i un pànic inigualables. L'Alby va fer un bot i, ràpidament, es va posar entre el noi espantat i el malalt. Però ja estava fet. Ja havia vist el que feia una fiblada dels Grius.

   -Es pot saber què fas aquí, caganiu?! -va cridar, amb la cara vermella de ràbia. Tenia els ulls encesos.

   -D'això... és que... vull respostes -va murmurar el capverd, tan baix que gairebé no se'l va sentir. Per un moment, en Newt va sentir compassió pel capverd, acabat d'arribar, entrant sense saber res a una sala desconeguda i trobant-se que el líder d'aquell lloc el començava a renyar per fer una cosa que no tenia ni idea de que no es pogués fer. Es va haver de dir a sí mateix que ho feien pel seu bé, que si no li amaguessin aquestes coses podria acabar mort, fiblat o, fins i tot, condemnat a l'Ostracisme. L'ordre era necessari per sobreviure i no necessitaven ningú que espatllés tot el que havien aconseguit fins aquell moment.

   El capverd s'havia recolzat a la barana del passadís i mantenia la mirada clavada al terra, insegur. Però l'Alby no semblava disposat a perdonar-lo de seguida.

   -Baixa l'escala de pet, ara mateix -li va ordenar el noi negre-. En Chuck s'encarregarà de tu. Això sí, si et torno a veure abans de demà, serà l'últim dia que viuràs, perquè et fotré daltabaix de l'Espadat jo mateix. Entesos?

   El capverd semblava espantat i humiliat. Es va girar i va baixar l'escala ràpidament, en un silenci tens. Un cop va ser fora, en Newt es va girar cap a l'Alby. Es van mirar entre ells i van assentir en silenci. Aquell noi podia destruir tot el que havien aconseguit fins ara. Aquell noi podia canviar el seu petit món.

Capítol 2- Newt

-Guaita el capverd -va fer una veu amb un to molt desagradable-. Si continua mirant així d'una banda a l'altra s'acabarà dislocant el ganyot.

   Molts dels Clarians, especialment els de la banda del Gally, van riure. En Newt es va tombar cap a ell i el va fulminar amb la mirada. No volia que el noi acabat d'arribar es pensés que tots plegats eren una colla de figafluixes com el Gally.

   Semblava que l'Alby havia pensat el mateix que ell.

   -Tanca la boca, Gally.

   En Gally no es va atrevir a desafiar el seu líder a la cara, però tan bon punt es va girar, va fer una cara de menyspreu. En Newt va decidir ignorar-lo. En Gally no canviaria, li diguessin el que li diguessin. La fiblada del Griu havia estat massa per ell. Abans de la Transformació, en Gally no era el millor dels amics d'en Newt, però mai havien tingut mala relació. Allò no havia durat ni un mes. Va sortir al Laberint per donar-hi un cop d'ull tenint la mala sort de ser fiblat per un Griu. Des de llavors havia canviat. Es va tornar desagradable, fins i tot cruel.

   El Newt va tornar la seva atenció al capverd. No semblava tan espantat com li tocaria en la seva situació. De fet, semblava ser el més valent de tots els capverds d'aquell any. Tot i això, les aparences enganyen. Podria ser que, en el fons, no fos més que un llepamocs. Potser fins i tot es tornaria de la banda d'en Gally. Esperava que no.

   -On sóc? -va preguntar el capverd.

   -En un lloc poc recomanable -va fer l'Alby-. Pren-t'ho amb calma.

   -Quin Guardià li tocarà? -va preguntar en Dave.

   -Ja t'ho he dit, cap de grony -va tornar-hi en Gally- és un trifa, o sigui que serà un fregall, n'estic convençut.

   En Gally i molts dels seus amics van esclatar a riure. El Newt va moure el cap d'una banda a l'altra, entristit. No acabava de veure quin problema tenia en Gally amb el nou capverd. Normalment no era tant desagradable amb els capverds. Normalment intentava guanyar-se'ls pel seu grupet. Era després, quan veia que no volien saber res d'ell, que començava a tractar-los malament. Però la mirada que estava util•litzant per observar aquest capverd, no era tan sols de ràbia: era d'odi. El capverd, en trobar-se aquella mirada, es va encongir una mica.

   《No en facis cas》va pensar en Newt. 《Torna-li aquesta mirada, és el que és mereix》. Però el capverd no va tornar a mirar en aquella direcció.

   Teòricament, en Newt, com a sublíder dels clarians no hauria de tenir ni favoritismes ni prejudicis. En general ho aconseguia i era just, però amb en Gally era tan difícil... Es va tornar a preguntar quin problema devia tenir el Gally amb aquell noi. Gairebé semblava com si el recordés de la seva vida anterior, però no. Allò era impossible. O potser no? En Gally havia passat per la Transformació, de manera que podia recordar algunes coses, però mai abans ningú que hagués sigut fiblat per un Griu havia recordat cap dels clarians a la seva vida anterior...

   -I fins i tot com a fregall... -continuava en Gally- no crec que pugui fer tant, m'hi jugo el fetge.

   -A callar, he dit! -va tornar a cridar l'Alby- Si continueu xerrant, el proper descans quedarà reduït a la meitat!

   El capverd va apartar la mirada, incòmode. Va començar a mirar al seu voltant, la Clariana. Era un espai enorme, tancat per unes parets de pedra de mida gegantina, amb quatre obertures també enormes: la porta nord, la porta sud, la porta est i la porta oest. Fora d'aquells murs hi havia el Laberint. El temible Laberint. El pitjor dels malsons d'en Newt. El va recórrer un estremiment. 《No hi pensis》, es va dir. 《Oblida'l》. Però no podia. El Laberint seguia allà, a l'espera d'una solució impossible. I no podia oblidar el terror que havia viscut allà dins, perseguit, acorralat per uns sers monstruosos...  《Prou! Fixa't en el capverd. En el capverd i en res més》.

   El capverd havia deixat de mirar al seu voltant: ara mirava els nois que tenia davant. En creuar la mirada amb en Newt, aquest li va dirigir un somriure d'ànims, però no va semblar que el capverd ho notés. Llavors va tornar a creuar la mirada amb en Gally. Aquest cop va aguantar més i no va apartar la mirada. En Gally va sacsejar el cap i va marxar. El Newt no va poder retenir un somriure. Aquell capverd li queia bé.

   L'Alby va fer un pas cap al nou clarià. Mantenia les celles arrufades que havia util•litzat per renyar el Gally, com si volgués fer-li por i deixar-li clar que ell era el líder. En Newt no acabava d'aprovar aquell posat de l'Alby. El capverd ja devia estar prou espantat de trobar-se en un lloc desconegut, envoltat de nois desconeguts, tot just haver descobert que, d'alguna manera, li havien pres la memòria. No calia que se li acostés un noi negre amb un posat amenaçador com a primer record d'aquell nou lloc.

   -És una història molt llarga, mitjafava -va dir el noi-. Ja l'aniràs descobrint part per part. Demà et duré a fer el tour. Fins llavors... no trenquis res. Em dic Alby -va acabar, allargant la mà-.

   El capverd no en va fer cas. De sobte feia cara de pànic, com si per fi s'adonés del què li estava passant. Es va allunyar de l'Alby i va anar cap a l'arbre més proper. Es va deixar caure al peu del tronc i va deixar caure el cap enrere. Va inspirar profundament i va tornar a alçar el cap en direcció a l'Alby.

   -Doncs explica-me-la -va exclamar, tornant a fer cara com si no tingués gens de por-. Expica'm aquesta història tan llarga.

   L'Alby es va girar cap al grupet de nois que observaven l'escena i va posar els ulls en blanc. De sobte el capverd tornava a fer cara d’espant. En Newt desitjava poder fer-li entendre per què no podien explicar-li res, que era el millor per ell, que seria feliç mentre no tingués idea del què estava passant. Però no podia. No podien dir-li res. Ho hauria de descobrir per sí sol.

   -Parlo seriosament -va murmurar el capverd-. On sóc?

   L'Alby se li va apropar i es va asseure al seu costat amb les cames creuades. La multitud de clarians que mirava es va apretar al voltant de la parella. Gairebé semblava còmic, tot de nois estirant el coll per veure millor el capverd i el líder. A en Newt li recordaven estruços. "Estruços". Recordava com éren, però no recordava on els havia vist ni qui els hi havia ensenyat. Realment, els Creadors havien de tenir un bon cervell, si havien estat capaços de fer aquella feina tan ben feta.

   -Si no tens por no ets humà -deia l'Alby-. Comporta't d'una altra manera i t'asseguro que et llenço per l'Espadat, perquè voldrà dir que ets psicòpata.

   -L'Espadat? -va preguntar el noi, posant-se pàl•lid-.

   -Ai, prollons... -va dir l'Alby, fregant-se els ulls-. No hi ha manera de començar aquestes converses, entens què vull dir? Però tranquil, que aquí no maten els figafluixes com tu, t'ho prometo. Limita't a evitar que et matin, i sobreviu, o el que sigui.

   El capverd cada cop es posava més pàl•lid i es mirava el líder amb els ulls molt oberts.

   -Regrony... -va fer l'Alby, que es va passar les mans pels cabells curts i va deixar anar un llarg sospir-. Jo no serveixo per això... Ets el primer capverd des que van matar en Nick.

   El capverd va obrir els ulls fins un punt que en Newt mai hauria cregut humanament impossible. Va decidir intervenir abans que l'Alby matés de por el pobre noi. Es va acostar a la parella i, bromejant, li va clavar una cleca a l'Alby.

   -Espera't al maleït tour, Alby -va dir en un to alegre, tot i que mirava l'Alby als ulls per deixar-li clar que parlava seriosament-. El nano tindrà un atac de cor abans de començar. -Es va acotar i va somriure a l'altre noi mentre li allargava la mà.- Em dic Newt, capverd, i ens agradaria que excusessis el trifa del nostre nou líder.

   El capverd li va estrènyer la mà i li va somriure, agraït.

   -Calla, capsigrony -va rondinar l'Alby, que va clavar una estrebada al Newt perquè s'assegués a terra amb ell i el capverd-. Com a mínim, quan li parlo jo entén la meitat de coses del que dic.

   Uns quants clarians, el Rusqui el més sorollós de tots, van esclatar a riure i encara es van apretar més al seu voltant. En Newt començava a sentir-se agobiat. L'Alby va obrir els braços amb els palmells cap amunt, com un predicador.

   -Aquest lloc es diu la Clariana, d'acord? És on vivim, on mengem, on dormim... I nosaltres ens diem clarians. Això és l'únic que has de...

   -Qui m'ha enviat aquí? -va exigir saber el capverd. Ara la seva cara demostrava una ràbia sorprenent-. Com és que...?

   Abans que pogués acabar la pregunta, l'Alby es va aixecar de cop, agafant el capverd per coll de la samarreta..

   -Aixeca't, cagafil, aixaca't!

   L'Alby va obligar el capverd a alçar-se. L'altre noi se'n va apartar, reculant cap a l'arbre on havia estat recolzat. En Newt també es va aixecar, preocupat pel que l'Alby li pogués fer a l'espantat capverd. Tot i això, de moment va decidir no intervenir. Abans volia veure què passava.

   -No vull interrupcions, nano! -va exclamar l'Alby-. Regrony, si t'ho expliqués tot la dinyaries aquí mateix, després de cagar-te a les calces. Els Camàlics se t'endurien, i llavors ja no ens serviries de res, oi que no?

   -No sé de què em parles -va fer el capverd molt lentament, amb un to molt més tranquil-.

   Com que l'Alby semblava a punt d'abalançar-se sobre el capverd i escanyar-lo allà mateix, el Newt va entendre que havia arribat el seu moment. Es va acostar a l'Alby i el va agafar per les espatlles.

   -Alby, no et passis. Estàs fent més mal que bé, saps?

   Va semblar que l'Alby ho havia entès. Va deixar anar la samarreta del capverd i se'n va allunyar, respirant pesadament.

   -No és moment de ser amables, caganiu. La vida d'abans s'ha acabat i ara en comença una de nova. Aprèn les normes de pressa, escolta i no parlis. M'has sentit?

   El capverd li va dirigir una mirada una mica espantada, com suplicant-li ajuda. Semblava a punt de plorar. En Newt li va tornar una mirada de comprensió, dient-li que l'entenia, però que no hi podia fer res. Va acabar assentint.

   -Oi que l'has sentit, capverd?

   El capverd semblava furiós, enrabiat, amb ganes de plorar, tot alhora. Per un moment, en Newt va tenir por que digués que no, que volia respostes, però va acabar assentint.

   -Sí.

   -Estupèndic -va fer l'Alby-. El Primer Dia, això és el que avuí és per tu, titaflor. La nit s'acosta, els Corredors tornaran aviat. El Cub ha arribat tard avuí, per això no tenim temps per al tour. El farem demà al matí, a primera hora -va afegir,i es va tombar cap al Newt-. Troba-li un llit i que dormi.

   -Estupèndic -va dir ell, pensant que com menys temps estiguéssin junts l'Alby i el capverd, millor.

   L'Alby es va tornar a girar cap al capverd, amb els ulls entretancats.

   -Deixa passar unes setmanes i seràs feliç, mitjafava. Seràs feliç i útil. Cap de nosaltres no sabia res el Primer Dia, i tu tampoc. La nova vida comença demà.

   L'Alby va girar cua, es va obrir pas entre la multitud de clarians i es va dirigir la Residència. Els nois es van anar dispersant, cadascú a fer la seva feina, però tots donaven un cop d'ull al capverd abans d'anar-se'n. Aquest va plegar els braços, va tancar els ulls i va respirar profundament. En Newt va aprofitar per observar-lo detingudament.

   Tenia els cabells foscos, curts (menys que l'Alby), un cos atlètic, uns braços forts i una mirada atenta. Ja no semblava que tingués por: només semblava lleugerament preocupat. El Newt va caure en que no havia plorat en cap moment. La majoria de capverds ja haurien plorat, gemegat, xisclat i cridat les seves mares, però ell no. Fins i tot semblava avergonyit cada vegada que passava un rastre de por per la seva cara. Realment no s'havia equivocat: aquell capverd era molt valent. Valent i orgullós.

   -Què he fet? -va xiuxiuejar de sobte el capverd-. Què he fet? Per què m'han enviat aquí?

   En Newt li va donar un copet a l'espatlla.

   -Capverd, tots ens hem sentit com et sents ara -va dir, intentant consolar-lo-. Tots hem tingut el nostre Primer Dia i hem sortit del Cub fosc. Les coses pinten malament, és la veritat, i ben aviat encara pintaran pitjor per tu. Però quan ja hagis fet una mica de camí, sé que lluitaràs de debò, amb tot el que tens. Es nota que no ets cap nyicris.

   -És una presó, això? -va preguntar el capverd, amb veu preocupada.

   Una presó. Podia ser? Mai se li havia acudit. Però no li podia dir això al pobre noi. Ja estava prou espantat. Va decidir no dir-li una mentida. Però tampoc li explicaria la veritat.

   -Prou preguntes, entesos? -va respondre en Newt-. No hi ha respostes bones per a tu; encara no, en tot cas. De moment és millor que no diguis res, que acceptis el canvi... i demà serà un altre dia.

   El capverd no va dir res. Semblava que rumiés. En Newt va decidir que era moment de pensar on podria dormir el capverd. Al cap i a la fi, era aquesta la feina que li havien assignat, no la de parlar i tranquil•litzar el capverd. Així que va dir:

   -Amb en Chuck faràs bona parella. És un llepamocs petit i grassonet, en el fons és un tros de pà. Espera'm aquí, ara torno.

   Just haver acabat aquella frase, un esgarip sobtat va esquinçar l'aire. Era un so agònic, torturat, inhumà. Va rebotar contra els murs de la Clariana i va provocar eco, com per allargar-se com més millor. El so sortia de la Residència.

   Tant el capverd com en Newt van fer un bot. Aquest últim va arrugar el front, preocupat.

    -Prollons. Xeringues dels nassos, no es poden encarregar d'aquell nano ni deu minuts sense la meva ajuda? -va saccejar el cap i va fer una lleu puntada de peu a l'altre noi-. Troba en Chuck i dige-li que s'encarregui de preparar-te un lloc per dormir.

   I se’n va anar, pregant perquè en Chuck fes bé la seva feina.

Capítol 1- Newt

    Es va sentir un gran estrèpit i un soroll de mecanismes tan forts que gairebé van fer tremolar el terra. El Cub començava a pujar. Com tots els altres clarians, es va dirigir cap al lloc d'on venia el soroll, preguntant-se com seria el nou capverd.

   Feia temps, gairebé dos anys, havia sigut ell, el que va pujar dins del Cub. Recordava com de sol s'havia sentit, la por que havia passat, el sentiment d'impotència en veure que li havien pres els records. Quan li havien obert les portes del Cub i havia vist tots aquells nois desconeguts havia intentat fugir, però havia ensopegat i caigut. Encara li feien mal els riures que va suscitar aquella caiguda.

   Va arribar-hi dels últims, maleïnt entre dents el seu turmell fet malbé. Li feia mal a cada passa que feia, però va serrar les dents i es va afanyar. Va arribar a temps de veure com la part superior de la “Caixa” arribava a dalt de tot.

   El Cub va parar amb una sotragada. S'hi va acostar per ajudar l'Alby a obrir-ne les portes. Eren bastant pesades, però a costa de fer força van aconseguir obrir-les. A dins hi havia un noi d'uns setze anys amb aspecte d'espantat. Estava arraulit contra una de les cantonades del cubicle, mirant els nois desconeguts amb expressió de sorpresa. Per algun motiu, el va recordar a sí mateix, amb aquesta expressió, mirant els clarians que havien arribat abans que ell.

   En Newt va sentir tot d'exclamacions, bones i dolentes, sobre el nou. Es va preguntar com es devia sentir, envoltat de desconeguts i sense poder recordar res del seu passat. Segurament estava molt espantat.

   -Guaita quin passerell.

   -Quina edat té?

   -Sembla una trifa de vaca amb samarreta.

   -Tu sí que ets un trifa, cap de grony.

   -Hosti, quina pudor de peus que fot aquí baix!

   -Espero que hagis gaudit del viatge, passerell.

   -No hi ha bitllet de tornada, company.

   Van ajudar el capverd a sortir del Cub, li van espolsar els pantalons i el van deixar a terra. L'Alby es va girar cap al capverd.

   -Encantat de coneixe't, cagafil, benvingut a la Clariana.