Capítol 3- Newt

La Residència era el lloc on portaven els malalts, el lloc que util•litzaven per guardar coses de valor. La Residència era el lloc on els xeringues estaven cuidant el Ben. El Ben, que havia sigut fiblat per un Griu el dia anterior. Havia arribat a temps i li havien pogut injectar el Sèrum del Tràngol, però encara havia de superar la Transformació. En Ben havia sigut un dels amics del Newt, però ara tot cambiaria. Perquè això és el que feia la Transformació: transformar les persones. Et permetia recobrar records de la teva vida anterior, records que et cambiaven. Et posaven la mel a la boca i, tot seguit, te la prenien. Mai no n'havia parlat amb ningú que realment l'hagués passat, però era obvi. Per què si no, els cambiava d'aquella manera? Per què si no, es tornaven tan amargats, tan reservats, tan desagradables?

   Havia arribat a l'habitació del Ben. Va empènyer suaument la porta, sabent què es trobaria. El Ben estava estirat al llit, amb els ulls molt inflats i coberts de venes vermelloses. Respirava feixugament. Els ulls se li movien per tota l'habitació, recorrent-la sense veure-hi. Estava molt prim: se li marcaven els ossos. Com es podia aprimar tant una persona en menys de dos dies? Devia haver perdut com a mínim uns set quilos. I tot per una agulla. Una simple agulla, d'un ser monstruós, meitat bèstia meitat màquina; l'agulla d'un Griu.

   Va seure al llit, al costat del Ben, que ara gemegava. Havia tancat els ulls, cosa que en Newt va agraïr. De sobte, el seu amic va fer un xiscle horrorós, tan estrident que semblava inhumà. El Newt va sentir que se li trencava el cor: aquell havia estat el seu amic, aquell noi que ara semblava una bèstia. Va allargar la mà i el va tocar suaument. La seva pell, abans llisa i humana, s'havia convertit en una mena de papir sec. Semblava que s'hagués de trencar en qualsevol moment.

   De sobte, algú va obrir la porta. En Newt, espantat, es va posar dret d'un salt, però només era l'Alby. Es va tornar a asseure al llit, més tranquil.

   -Has tardat.

   -I tot i això, no veig que hagis fet res útil -va contestar el líder secament.

   -Pensava en els Creadors. Com poden haver creat uns sers tan monstruosos com els Grius?

   -No és moment de pensar, caganiu. Si tots descuidéssim la nostra feina per posar-nos a pensar, ja fa temps que seriem morts.

   《Si tots descuidéssim la nostra feina per posar-nos a pensar, potser ja fa temps que seriem fora》, va pensar el Newt, però va decidir no dir-ho en veu alta. Per més que siguessin amics, l'Alby podia prendre's aquella frase com a desafiament, i el desafiament com a falta d'ordre. I, si arribava a aquella decisió, podia condemnar-lo a l'Ostracisme. I això volia dir tornar al Laberint. Ni la mort li feia més por que tornar al Laberint de nit.

   -Bé, posem-nos a la feina -va acabar dient.

   -És la primera cosa assenyada que et sento dir en tot el mes.

   En Newt va mig somriure, content de poder oblidar el Laberint, ni que fos per un moment. L'Alby no li va tornar el somriure, però per un moment va brillar als seus ulls una espurna de diversió. Va agafar un sedant i li va passar. Seria més fàcil fer la feina si en Ben deixava de convulsionar-se. Li va injectar el líquid blanquinós al braç, just per sobre del colze. La respiració d'en Ben es va acompassar i els ulls van deixar de moure's. El Ben s'havia adormit.

   En Newt va sospirar, alleujat. L'última vegada el sedant no havia funcionat, encara que probablement només havia sigut perquè li havien injectat massa d'hora, tot just començar la Transformació.

   La porta es va obrir de cop. El Newt es va girar, sorprès. Que ell sabés, no havia d'arribar ningú, encara que potser els xeringues li havien de comunicar alguna cosa important. Podia ser que la noia s'hagués despertat? Tot això li va passar pel cap en un segon, just abans de veure qui havia obert la porta. Es va quedar glaçat per la sorpresa. Era el capverd.

   Aquest s'havia acostat al llit on dormia en Ben. En Newt es va afanyar a tapar-lo, però era massa tard. Una expressió de terror s'havia apoderat del seu rostre, que havia passat de tenir una expressió decidida a mostrar una por i un pànic inigualables. L'Alby va fer un bot i, ràpidament, es va posar entre el noi espantat i el malalt. Però ja estava fet. Ja havia vist el que feia una fiblada dels Grius.

   -Es pot saber què fas aquí, caganiu?! -va cridar, amb la cara vermella de ràbia. Tenia els ulls encesos.

   -D'això... és que... vull respostes -va murmurar el capverd, tan baix que gairebé no se'l va sentir. Per un moment, en Newt va sentir compassió pel capverd, acabat d'arribar, entrant sense saber res a una sala desconeguda i trobant-se que el líder d'aquell lloc el començava a renyar per fer una cosa que no tenia ni idea de que no es pogués fer. Es va haver de dir a sí mateix que ho feien pel seu bé, que si no li amaguessin aquestes coses podria acabar mort, fiblat o, fins i tot, condemnat a l'Ostracisme. L'ordre era necessari per sobreviure i no necessitaven ningú que espatllés tot el que havien aconseguit fins aquell moment.

   El capverd s'havia recolzat a la barana del passadís i mantenia la mirada clavada al terra, insegur. Però l'Alby no semblava disposat a perdonar-lo de seguida.

   -Baixa l'escala de pet, ara mateix -li va ordenar el noi negre-. En Chuck s'encarregarà de tu. Això sí, si et torno a veure abans de demà, serà l'últim dia que viuràs, perquè et fotré daltabaix de l'Espadat jo mateix. Entesos?

   El capverd semblava espantat i humiliat. Es va girar i va baixar l'escala ràpidament, en un silenci tens. Un cop va ser fora, en Newt es va girar cap a l'Alby. Es van mirar entre ells i van assentir en silenci. Aquell noi podia destruir tot el que havien aconseguit fins ara. Aquell noi podia canviar el seu petit món.