Amb tot el dia per endavant i res per fer, en Newt no era capaç de deixar de pensar en les paraules de l’Alby. L’havia deixat parat; no podia negar-ho. Pot semblar estrany que, tancats com estaven al mig d’un Laberint ple de bèsties monstruoses, l’únic que no parava de repetir-se una vegada i una altra al cap d’en Newt fos la confessió de l’Alby.
Intentant oblidar l’escena que acabava de passar durant l’esmorzar, es va dirigir als Horts, on en Zart el faria treballar de valent.
Tal com s’esperava, aquest estava cavant la terra humida. En veure el Newt, va somriure i li va passar l’aixada. Se’l va mirar un moment i li va preguntar, en veu baixa i d’una manera molt discreta:
-Moltes preocupacions?
En Newt sabia que podia confiar en aquell noi tranquil i reposat. No era la primera vegada que anava als Horts per vessar el cap de preocupacions. Li anava bé sentir l’aroma delicada de la terra fresca, el silenci trencat solament pel frec de les plantes entre elles…
Va assentir.
-L’Alby… Avuí, esmorzant, m’ha dit una cosa.
L’altre noi l’observava amb atenció. Els seus ulls blaus estaven fixos en ell. Per un moment, en Newt es va preguntar si realment feia bé d’explicar-li, ja que, segons com es veiés, allò era un secret entre l’Alby i ell. Però, en questió de confiança, en Zart mai l’havia traït. Si així li demanava, no ho explicaria a ningú.
-Ell… ha descobert que jo havia trencat una de les seves normes, la de…
Un soroll llunyà el va tallar. Un so estrident i desagradable. Com tot d’engranatges girant alhora. Un estrèpit que només podia provenir d’un sol lloc. El cub començava a pujar… portant un nou capverd.
En Newt i en Zart es van mirar, amb els ulls molt oberts. Tot seguit, es van posar a córrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada