Aviat el sol ja s’havia elevat prou com per veure’n tot el cercle, sense que estigués tallat en cap punt. Les portes, com cada dia, es van obrir fent aquell brogit ensordidor que els sobressaltava a tots momentàniament.
A la taula de pícnic on seia en Newt, el Min-ho es va acomiadar. Uns moments després, corria per l’herba de davant de les portes i desapareixia entre els altres Corredors. Es van dividir en quatre grups: un se’n va anar per la porta Nord, un altre per la porta Sud; el grupet de’n Min-ho es va dirigir a la Est, i els pocs que quedaven van córrer vers la Oest.
Feia tan sols un parell de mesos, ell hauria anat amb aquest últim grup. Hauria corregut pels immensos passadissos i corredors del Laberint, hauria maldat per trobar una sortida. S’hauria sentit útil, i no com una càrrega que els seus companys havien de suportar. Si no fos pel turmell, estaria treballant, ajudant l’Alby. Era perfectament conscient que el Líder només li permetia continuar en el lloc de “Segon”, com a substitut, per no ferir-li l’orgull. I potser, només potser, també per amistat. Però tots sabien que, en una baralla seriosa contra els grius, ell no tenia cap possibilitat. No era fort com el Min-ho, ni ràpid com en Zart. No sabia llançar ganivets amb la punteria de’n Winston; ni tan sols era petitó o capaç d’amagar-se com en Dave.
Ell era prim, alt, i tenia un turmell trencat. Això era el que més li dolia: un peu que mai tornaria a ser el que havia sigut. Tenia molts amics: tot de gent que es sacrificarien per salvar-li la vida. Però ell no volia això. L’únic que desitjava era que tota aquella gent pugués tornar a casa, reunir-se amb els famoliars… El problema era que no tenia ni idea de com fer-ho.
S’estimava molts dels Clarians com si fossin germans, germans petits a qui havia de protegir. I estava decidit a fer-ho.
《Tot això està molt bé》, es va dir.《Si no fos perquè ara mateix estic més inutil•litzat que la boca d’un mut》.
El seu únic talent eren les paraules: discursets de motivació que podien animar a tota aquella gent a sortir per fi del Laberint, a matar Grius… Però no els hi podia demanar això, sabent que molts d’ells moririen en l’intent, nens de deu anys sense passat... ni futur.
Es va mirar l’Alby, assegut davant seu, observant-lo en silenci. Els seus ulls tenien una lluïssor burleta, i feia un somriure tort. Es va inclinar endavant.
-El teu capverd no és gaire cuidadós, a l’hora de passar sobre els companys adormits.
En Newt es va sobressaltar. Si hi havia alguna cosa que no s’esperava en aquell moment, era que l’Alby hagués vist com li ensenyava els monstres del Laberint al capverd. Es va posar una mica vermell, avergonyit.
L’Alby se’l va mirar, amb els ulls vessant de preocupació. Poques vegades permetia que el seu estat d’ànim traspassés la seva màscara d’aquella manera.
-Newt… tenies por del que podia fer si et descobria? Actuaves d’amagat, no és així?
En Newt es sentia molt culpable. L’Alby era un gran amic, algú en qui es podia confiar. Però, tot i així, ell havia temut que si els descobria, si sabia que en Newt no havia fet cas de les seves normes, els hi podia fer alguna cosa horrible. Una cosa com condemnar-los a l’Ostracisme…
De sobte, no es sentia capaç de seguir mirant-lo als ulls. Va clavar la vista al terra, observant una fila de formigues en perfecta formació que avançaven cap al seu cau. Però era conscient que havia de respondre la pregunta del seu amic.
-Sempre… sempre has seguit les normes al peu de la lletra… I jo he trencat una de les normes que consideres més importants. No… no m’has de castigar d’alguna manera?
-Suposo que ho hauria de fer -va murmurar l’Alby, en un to tan baix que al Newt li va costar de sentir-lo-. El problema és que no sé si en sóc capaç.
-Què vols dir? -en Newt estava tan sorprès que gairebé va cridar-.
-Ei, figafluixa, escolta’m bé -va dir l’Alby, recuperant el seu to de veu normal-. Sempre he seguit les normes al peu de la lletra, com tu has dit. He condemnat a l’Ostracisme quan ho he considerat necessari. Ha sigut dur, amb algunes persones més que amb d’altres, però mai, em sents, mai, m’ha calgut condemnar un amic. Ets el clarià en qui més confio, el més semblant que tinc a un amic. Sempre m’has ajudat a mantenir l’ordre, i gràcies a això ens hem mantingut amb vida. Però si, pel que fos, em calgués condemnar-te a tu… ja t’he dit que no podria. Potser és que no sóc prou bon Líder, però et juro que no en seria capaç.
En Newt se’l va mirar, desconcertat. Des de quan l’Alby no tenia amics? Era un líder, admirat i respectat per tots aquells adolescents. Què era, aquella història, dient que era el clarià en qui més confiava?
L’Alby feia l’efecte de saber tot el que estava passant pel cap d’en Newt en aquell precís moment. Els seus ulls com carbó tornaven a no expressar cap emoció, però en Newt el coneixia prou com per adonar-se de la tensió de les espatlles, els llavis apretats. L’Alby s’estava preguntant si no havia revelat massa coses.
Es va aixecar, fent una inclinació burleta cap al Newt.
-Ara, si em permets, tinc un tour preparat per al nostre nou… company. Tranqui, faré veure que això d’ensenyar-li els Grius ha sigut idea meva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada