En Newt es va tornar a alçar, sense aconseguir desfer-se de l’estranya sensació que li recorria el cos. Era sorprenent adonar-se que feia anys que no pensava en noies. Aquella era molt bonica, boniquíssima, de fet. Tenia els ulls tancats, els llavis carnosos i uns pòmols molt alts. Però no es movia.
-La mare que… -va observar tots els nois que l’encerclaven, preguntant-se què representaria per a cadascun d’ells l’arribada de la noia. Hi hauria problemes? Amics que es separaven? O, el que era pitjor, desordre? Encara no ho podien saber-.
L’Alby, igual que ell, tenia la mirada perduda. Podien haver imaginat tota mena de coses, però els Creadors seguien experimentant amb les seves reaccions. Era com si els consideressin simples joguines. Com si no fossin humans.
-No pot ser…
La reacció que havien tingut els seus líders començava a afectar els altres nois. S’apretaven tan a prop del Cub com podien, maldant per veure alguna cosa. Preguntes fetes amb un to una nota més aguda del que era normal solcaven l’aire.
-Què passa? -va fer un dels més petits de la Clariana, en Mikky. No devia haver fet els onze anys-. Què hi ha?
-Els Creadors han posat un Griu a l’ascensor?
《No, però gairebé》. Seguia sense veure’s capaç de parlar, així que va esperar que l’Alby ho fes per ell.
-Un moment! -va bramar l’Alby, i es notava que estava espantat-. Un moment!
-Doncs expliqueu què passa -es va sentir la veu d’en Winston-.
L’Alby es va posar dret. Se’l veia imponent, se’l veia enfadat. Fins i tot al Newt, per un moment li va fer por. Perquè creia saber quines serien les paraules que seguirien.
-Dos passerells en dos dies. I ara, això. Després de dos anys sense un sol canvi, de sobte passa això -havia anat pujant de to. De sobte, es va encarar cap al capverd del dia anterior, vermell de ràbia-. Què passa aquí, capverd?
El pobre noi, sense entendre a què es referia, es va posar vermell. En Newt, sentint-se malament, va apartar la mirada. No creia que el capverd hagués fet res, però era evident que rebria la culpa per tot el que estava passant.
-I a mi què m’expliques?
Es van sentir murmuris. Els Clarians no acostumaven a parlar d’aquesta manera a l’Alby. Allò només el faria enfadar més.
-Per què no ens dius què grony està passant allà baix, Alby? -la veu d’en Gally es va sentir, forta i potent, per sobre de les altres. D’acord, potser si que hi havia més gent que parlava així a l’Alby-.
-Calleu, prollons! -va exclamar l’Alby, fora de si-. Explica’ls-ho, Newt.
En Newt va tornar a mirar la noia. Sabia que tard o d’hora els haurien de donar la notícia, semblava que més aviat d’hora. Però li seguia fent por com podien reaccionar. N’hi havia alguns que, coneixent-los, s’haurien pogut llençar al Cub de cap sense dubtar-ho ni un moment, i n’hi havia d’altres que eren capaços de fer coses pitjors.
-És una noia -va començar. Després li va semblar ridícul, però era el primer que li havia vingut al cap-.
Les reaccions no van ser tan dràstiques com havia imaginat, però el cert és que, en un moment, tots aquells Clarians seriosos van embogir. Tots cridaven, es llençaven endavant, feien preguntes estúpides.
-Una noia?
-Me la demano!
-No, que és meva, tros de trifa cluncada!
-Com és?
-Quina edat té?
En Newt sentia tot allò com si fos el brunzit d’una mosca pesada. Ho veia tot com si ell fos fora i ho estigués veient a través d’una pantalla. Va alçar la vista i la va fixar en algun punt del terra, per no veure els altres nois. Quan va parlar, ho va fer amb un to tan tallant que tothom va callar de cop.
-Però és que això no és tot -sense mirar en cap moment la gent que l’envoltava-. Crec que és morta.
