Capítol 8- Newt

    Tal com esperava, es va trobar l’Alby i el Min-ho allà, parlant en veu baixa. Se’ls va acostar.

   -Què, heu començat el consell de guerra sense mi? -va preguntar bromejant-. I què heu decidit? Tancar el nou capverd a l’Adreçador tan bon punt arribi?

   La mirada de《calla》que li van llançar tots dos li va deixar clar que no era moment de dir tonteries. Estaven seriosament preocupats.

   En Newt no entenia per què els espantava tant la possibilitat que canviessin les coses. A ell li encantava, la possibilitat d’una novetat.

   -Newt, escolta -va començar en Min-ho-. L’Alby va ser el primer a qui van enviar aquí, i jo el segon. Tu vas arribar el cinquè. Quan va començar tot això, no teníem res construït. Ho recordes, oi? -en Newt va fer que sí, pensatiu. Mai oblidaria el dia en què tot va canviar-. Ara tenim tot això. Vivim bé, i fa molt que no mor ningú. A part d’en Nick, vull dir. Però el seu va ser un cas especial, per culpa d’aquell experiment que va fer per descobrir d’on venia l’electricitat. Bé, doncs per què hauríem de voler que canviés alguna cosa? Sé que sona molt malament sortint del Guardià dels Corredors i tot això, però… El Laberint no té sortida. Ara mateix, aquest lloc és casa nostra, i jo, personalment, m’hi sento prou bé.

   En Newt sentia que en Min-ho tenia raó. Li semblava una cosa clara, i la seva part racional pensava:《té raó. Les coses estan bé ara. Per què marxar d’aquí?》. Però una altra part d’ell mateix, recordava amb horror i odi cada moment que havia passat en aquell lloc. En volia marxar, fugir d’aquella presó, al preu que fos. Els hi podria haver dit així, als seus amics. La veritat hauria estat el millor camí. Però se’ls va mirar, expectants, esperant la seva decisió. Fins aquell moment mai havia vist fins a quin punt confiaven en ell. El Líder i el noi que havia estat escollit el millor del grup per unanimitat, esperaven que els hi digués què havien de fer. No els podia decebre. Havia de fer el millor pel grup.

   -Bé… -va començar, intentant mirar la situació des de totes bandes, des de diferents perspectives, sense pensar gens en ell mateix- No veig que puguem fer gaires coses més que esperar que arribi el Cub. Presentarem al noi la Clariana, i acabarem el tour de l’altre capverd, el d’ahir. Després reunirem els Guardians, altra vegada. Ha arribat el moment de dir-los que el patró del Laberint s’està repetint… per dissetè cop en dos anys.

   Encara es sentien els sorolls d’engranatges, cosa reconfortant, ja que volia dir que el nou capverd, fos qui fos, encara no havia arribat. Tot i això, no tardaria a arribar; potser els quedaven un parell de minuts per arribar a l’esplanada on s’havia reunit el grup.

   El Cub va parar amb un sotrac.

   L’Alby va avançar fins a col•locar-se a un costat de les portes de ferro que hi havia al nivell de terra. Va llançar una mirada significativa al Newt, i aquest el va seguir, posant-se a l’altra banda. L’ambient estava carregat de tensió. La gent s’apretava al voltant d’ells dos, encerclant-los, fent que pel clatell d’en Newt caigués un regalim de suor. Ràpidament se’l va eixugar amb la mà.

   Va aparèixer una línea fina que separava en dues meitats el quadrat metàl·lic que el separava de l’Alby. Cadascun d’ells va agafar l’anella gruixuda que hi havia com a maneta i van estirar. Al començament, no va passar res. Era com si les portes pesessin més que de costum, tot i que allò era impossible, es clar. Finalment, després d’un altre intent, ho van aconseguir. Es va sentir un frec terrible que va ressonar en el silenci d’aquell espai enorme. I les comportes gegantines es van separar.

   Per un moment, en Newt es va pensar que al·lucinava. El que estava veient, era senzillament impossible.

   Dins el Cub, hi havia un cos estirat, immòbil. Estava mig de bocaterrosa, però tot i això era inconfusible. Aquell cos prim i delicat, només podia pertànyer a una noia.