Capítol 3- Newt

La Residència era el lloc on portaven els malalts, el lloc que util•litzaven per guardar coses de valor. La Residència era el lloc on els xeringues estaven cuidant el Ben. El Ben, que havia sigut fiblat per un Griu el dia anterior. Havia arribat a temps i li havien pogut injectar el Sèrum del Tràngol, però encara havia de superar la Transformació. En Ben havia sigut un dels amics del Newt, però ara tot cambiaria. Perquè això és el que feia la Transformació: transformar les persones. Et permetia recobrar records de la teva vida anterior, records que et cambiaven. Et posaven la mel a la boca i, tot seguit, te la prenien. Mai no n'havia parlat amb ningú que realment l'hagués passat, però era obvi. Per què si no, els cambiava d'aquella manera? Per què si no, es tornaven tan amargats, tan reservats, tan desagradables?

   Havia arribat a l'habitació del Ben. Va empènyer suaument la porta, sabent què es trobaria. El Ben estava estirat al llit, amb els ulls molt inflats i coberts de venes vermelloses. Respirava feixugament. Els ulls se li movien per tota l'habitació, recorrent-la sense veure-hi. Estava molt prim: se li marcaven els ossos. Com es podia aprimar tant una persona en menys de dos dies? Devia haver perdut com a mínim uns set quilos. I tot per una agulla. Una simple agulla, d'un ser monstruós, meitat bèstia meitat màquina; l'agulla d'un Griu.

   Va seure al llit, al costat del Ben, que ara gemegava. Havia tancat els ulls, cosa que en Newt va agraïr. De sobte, el seu amic va fer un xiscle horrorós, tan estrident que semblava inhumà. El Newt va sentir que se li trencava el cor: aquell havia estat el seu amic, aquell noi que ara semblava una bèstia. Va allargar la mà i el va tocar suaument. La seva pell, abans llisa i humana, s'havia convertit en una mena de papir sec. Semblava que s'hagués de trencar en qualsevol moment.

   De sobte, algú va obrir la porta. En Newt, espantat, es va posar dret d'un salt, però només era l'Alby. Es va tornar a asseure al llit, més tranquil.

   -Has tardat.

   -I tot i això, no veig que hagis fet res útil -va contestar el líder secament.

   -Pensava en els Creadors. Com poden haver creat uns sers tan monstruosos com els Grius?

   -No és moment de pensar, caganiu. Si tots descuidéssim la nostra feina per posar-nos a pensar, ja fa temps que seriem morts.

   《Si tots descuidéssim la nostra feina per posar-nos a pensar, potser ja fa temps que seriem fora》, va pensar el Newt, però va decidir no dir-ho en veu alta. Per més que siguessin amics, l'Alby podia prendre's aquella frase com a desafiament, i el desafiament com a falta d'ordre. I, si arribava a aquella decisió, podia condemnar-lo a l'Ostracisme. I això volia dir tornar al Laberint. Ni la mort li feia més por que tornar al Laberint de nit.

   -Bé, posem-nos a la feina -va acabar dient.

   -És la primera cosa assenyada que et sento dir en tot el mes.

   En Newt va mig somriure, content de poder oblidar el Laberint, ni que fos per un moment. L'Alby no li va tornar el somriure, però per un moment va brillar als seus ulls una espurna de diversió. Va agafar un sedant i li va passar. Seria més fàcil fer la feina si en Ben deixava de convulsionar-se. Li va injectar el líquid blanquinós al braç, just per sobre del colze. La respiració d'en Ben es va acompassar i els ulls van deixar de moure's. El Ben s'havia adormit.

   En Newt va sospirar, alleujat. L'última vegada el sedant no havia funcionat, encara que probablement només havia sigut perquè li havien injectat massa d'hora, tot just començar la Transformació.

   La porta es va obrir de cop. El Newt es va girar, sorprès. Que ell sabés, no havia d'arribar ningú, encara que potser els xeringues li havien de comunicar alguna cosa important. Podia ser que la noia s'hagués despertat? Tot això li va passar pel cap en un segon, just abans de veure qui havia obert la porta. Es va quedar glaçat per la sorpresa. Era el capverd.

   Aquest s'havia acostat al llit on dormia en Ben. En Newt es va afanyar a tapar-lo, però era massa tard. Una expressió de terror s'havia apoderat del seu rostre, que havia passat de tenir una expressió decidida a mostrar una por i un pànic inigualables. L'Alby va fer un bot i, ràpidament, es va posar entre el noi espantat i el malalt. Però ja estava fet. Ja havia vist el que feia una fiblada dels Grius.

   -Es pot saber què fas aquí, caganiu?! -va cridar, amb la cara vermella de ràbia. Tenia els ulls encesos.

   -D'això... és que... vull respostes -va murmurar el capverd, tan baix que gairebé no se'l va sentir. Per un moment, en Newt va sentir compassió pel capverd, acabat d'arribar, entrant sense saber res a una sala desconeguda i trobant-se que el líder d'aquell lloc el començava a renyar per fer una cosa que no tenia ni idea de que no es pogués fer. Es va haver de dir a sí mateix que ho feien pel seu bé, que si no li amaguessin aquestes coses podria acabar mort, fiblat o, fins i tot, condemnat a l'Ostracisme. L'ordre era necessari per sobreviure i no necessitaven ningú que espatllés tot el que havien aconseguit fins aquell moment.

   El capverd s'havia recolzat a la barana del passadís i mantenia la mirada clavada al terra, insegur. Però l'Alby no semblava disposat a perdonar-lo de seguida.

   -Baixa l'escala de pet, ara mateix -li va ordenar el noi negre-. En Chuck s'encarregarà de tu. Això sí, si et torno a veure abans de demà, serà l'últim dia que viuràs, perquè et fotré daltabaix de l'Espadat jo mateix. Entesos?

   El capverd semblava espantat i humiliat. Es va girar i va baixar l'escala ràpidament, en un silenci tens. Un cop va ser fora, en Newt es va girar cap a l'Alby. Es van mirar entre ells i van assentir en silenci. Aquell noi podia destruir tot el que havien aconseguit fins ara. Aquell noi podia canviar el seu petit món.

Capítol 2- Newt

-Guaita el capverd -va fer una veu amb un to molt desagradable-. Si continua mirant així d'una banda a l'altra s'acabarà dislocant el ganyot.

   Molts dels Clarians, especialment els de la banda del Gally, van riure. En Newt es va tombar cap a ell i el va fulminar amb la mirada. No volia que el noi acabat d'arribar es pensés que tots plegats eren una colla de figafluixes com el Gally.

   Semblava que l'Alby havia pensat el mateix que ell.

   -Tanca la boca, Gally.

   En Gally no es va atrevir a desafiar el seu líder a la cara, però tan bon punt es va girar, va fer una cara de menyspreu. En Newt va decidir ignorar-lo. En Gally no canviaria, li diguessin el que li diguessin. La fiblada del Griu havia estat massa per ell. Abans de la Transformació, en Gally no era el millor dels amics d'en Newt, però mai havien tingut mala relació. Allò no havia durat ni un mes. Va sortir al Laberint per donar-hi un cop d'ull tenint la mala sort de ser fiblat per un Griu. Des de llavors havia canviat. Es va tornar desagradable, fins i tot cruel.

   El Newt va tornar la seva atenció al capverd. No semblava tan espantat com li tocaria en la seva situació. De fet, semblava ser el més valent de tots els capverds d'aquell any. Tot i això, les aparences enganyen. Podria ser que, en el fons, no fos més que un llepamocs. Potser fins i tot es tornaria de la banda d'en Gally. Esperava que no.

   -On sóc? -va preguntar el capverd.

   -En un lloc poc recomanable -va fer l'Alby-. Pren-t'ho amb calma.

   -Quin Guardià li tocarà? -va preguntar en Dave.

   -Ja t'ho he dit, cap de grony -va tornar-hi en Gally- és un trifa, o sigui que serà un fregall, n'estic convençut.

   En Gally i molts dels seus amics van esclatar a riure. El Newt va moure el cap d'una banda a l'altra, entristit. No acabava de veure quin problema tenia en Gally amb el nou capverd. Normalment no era tant desagradable amb els capverds. Normalment intentava guanyar-se'ls pel seu grupet. Era després, quan veia que no volien saber res d'ell, que començava a tractar-los malament. Però la mirada que estava util•litzant per observar aquest capverd, no era tan sols de ràbia: era d'odi. El capverd, en trobar-se aquella mirada, es va encongir una mica.

   《No en facis cas》va pensar en Newt. 《Torna-li aquesta mirada, és el que és mereix》. Però el capverd no va tornar a mirar en aquella direcció.

   Teòricament, en Newt, com a sublíder dels clarians no hauria de tenir ni favoritismes ni prejudicis. En general ho aconseguia i era just, però amb en Gally era tan difícil... Es va tornar a preguntar quin problema devia tenir el Gally amb aquell noi. Gairebé semblava com si el recordés de la seva vida anterior, però no. Allò era impossible. O potser no? En Gally havia passat per la Transformació, de manera que podia recordar algunes coses, però mai abans ningú que hagués sigut fiblat per un Griu havia recordat cap dels clarians a la seva vida anterior...

   -I fins i tot com a fregall... -continuava en Gally- no crec que pugui fer tant, m'hi jugo el fetge.

   -A callar, he dit! -va tornar a cridar l'Alby- Si continueu xerrant, el proper descans quedarà reduït a la meitat!

   El capverd va apartar la mirada, incòmode. Va començar a mirar al seu voltant, la Clariana. Era un espai enorme, tancat per unes parets de pedra de mida gegantina, amb quatre obertures també enormes: la porta nord, la porta sud, la porta est i la porta oest. Fora d'aquells murs hi havia el Laberint. El temible Laberint. El pitjor dels malsons d'en Newt. El va recórrer un estremiment. 《No hi pensis》, es va dir. 《Oblida'l》. Però no podia. El Laberint seguia allà, a l'espera d'una solució impossible. I no podia oblidar el terror que havia viscut allà dins, perseguit, acorralat per uns sers monstruosos...  《Prou! Fixa't en el capverd. En el capverd i en res més》.

   El capverd havia deixat de mirar al seu voltant: ara mirava els nois que tenia davant. En creuar la mirada amb en Newt, aquest li va dirigir un somriure d'ànims, però no va semblar que el capverd ho notés. Llavors va tornar a creuar la mirada amb en Gally. Aquest cop va aguantar més i no va apartar la mirada. En Gally va sacsejar el cap i va marxar. El Newt no va poder retenir un somriure. Aquell capverd li queia bé.

   L'Alby va fer un pas cap al nou clarià. Mantenia les celles arrufades que havia util•litzat per renyar el Gally, com si volgués fer-li por i deixar-li clar que ell era el líder. En Newt no acabava d'aprovar aquell posat de l'Alby. El capverd ja devia estar prou espantat de trobar-se en un lloc desconegut, envoltat de nois desconeguts, tot just haver descobert que, d'alguna manera, li havien pres la memòria. No calia que se li acostés un noi negre amb un posat amenaçador com a primer record d'aquell nou lloc.

   -És una història molt llarga, mitjafava -va dir el noi-. Ja l'aniràs descobrint part per part. Demà et duré a fer el tour. Fins llavors... no trenquis res. Em dic Alby -va acabar, allargant la mà-.

   El capverd no en va fer cas. De sobte feia cara de pànic, com si per fi s'adonés del què li estava passant. Es va allunyar de l'Alby i va anar cap a l'arbre més proper. Es va deixar caure al peu del tronc i va deixar caure el cap enrere. Va inspirar profundament i va tornar a alçar el cap en direcció a l'Alby.

   -Doncs explica-me-la -va exclamar, tornant a fer cara com si no tingués gens de por-. Expica'm aquesta història tan llarga.

   L'Alby es va girar cap al grupet de nois que observaven l'escena i va posar els ulls en blanc. De sobte el capverd tornava a fer cara d’espant. En Newt desitjava poder fer-li entendre per què no podien explicar-li res, que era el millor per ell, que seria feliç mentre no tingués idea del què estava passant. Però no podia. No podien dir-li res. Ho hauria de descobrir per sí sol.

   -Parlo seriosament -va murmurar el capverd-. On sóc?

   L'Alby se li va apropar i es va asseure al seu costat amb les cames creuades. La multitud de clarians que mirava es va apretar al voltant de la parella. Gairebé semblava còmic, tot de nois estirant el coll per veure millor el capverd i el líder. A en Newt li recordaven estruços. "Estruços". Recordava com éren, però no recordava on els havia vist ni qui els hi havia ensenyat. Realment, els Creadors havien de tenir un bon cervell, si havien estat capaços de fer aquella feina tan ben feta.

   -Si no tens por no ets humà -deia l'Alby-. Comporta't d'una altra manera i t'asseguro que et llenço per l'Espadat, perquè voldrà dir que ets psicòpata.

   -L'Espadat? -va preguntar el noi, posant-se pàl•lid-.

   -Ai, prollons... -va dir l'Alby, fregant-se els ulls-. No hi ha manera de començar aquestes converses, entens què vull dir? Però tranquil, que aquí no maten els figafluixes com tu, t'ho prometo. Limita't a evitar que et matin, i sobreviu, o el que sigui.

   El capverd cada cop es posava més pàl•lid i es mirava el líder amb els ulls molt oberts.

   -Regrony... -va fer l'Alby, que es va passar les mans pels cabells curts i va deixar anar un llarg sospir-. Jo no serveixo per això... Ets el primer capverd des que van matar en Nick.

   El capverd va obrir els ulls fins un punt que en Newt mai hauria cregut humanament impossible. Va decidir intervenir abans que l'Alby matés de por el pobre noi. Es va acostar a la parella i, bromejant, li va clavar una cleca a l'Alby.

   -Espera't al maleït tour, Alby -va dir en un to alegre, tot i que mirava l'Alby als ulls per deixar-li clar que parlava seriosament-. El nano tindrà un atac de cor abans de començar. -Es va acotar i va somriure a l'altre noi mentre li allargava la mà.- Em dic Newt, capverd, i ens agradaria que excusessis el trifa del nostre nou líder.

   El capverd li va estrènyer la mà i li va somriure, agraït.

   -Calla, capsigrony -va rondinar l'Alby, que va clavar una estrebada al Newt perquè s'assegués a terra amb ell i el capverd-. Com a mínim, quan li parlo jo entén la meitat de coses del que dic.

   Uns quants clarians, el Rusqui el més sorollós de tots, van esclatar a riure i encara es van apretar més al seu voltant. En Newt començava a sentir-se agobiat. L'Alby va obrir els braços amb els palmells cap amunt, com un predicador.

   -Aquest lloc es diu la Clariana, d'acord? És on vivim, on mengem, on dormim... I nosaltres ens diem clarians. Això és l'únic que has de...

   -Qui m'ha enviat aquí? -va exigir saber el capverd. Ara la seva cara demostrava una ràbia sorprenent-. Com és que...?

   Abans que pogués acabar la pregunta, l'Alby es va aixecar de cop, agafant el capverd per coll de la samarreta..

   -Aixeca't, cagafil, aixaca't!

   L'Alby va obligar el capverd a alçar-se. L'altre noi se'n va apartar, reculant cap a l'arbre on havia estat recolzat. En Newt també es va aixecar, preocupat pel que l'Alby li pogués fer a l'espantat capverd. Tot i això, de moment va decidir no intervenir. Abans volia veure què passava.

   -No vull interrupcions, nano! -va exclamar l'Alby-. Regrony, si t'ho expliqués tot la dinyaries aquí mateix, després de cagar-te a les calces. Els Camàlics se t'endurien, i llavors ja no ens serviries de res, oi que no?

   -No sé de què em parles -va fer el capverd molt lentament, amb un to molt més tranquil-.

   Com que l'Alby semblava a punt d'abalançar-se sobre el capverd i escanyar-lo allà mateix, el Newt va entendre que havia arribat el seu moment. Es va acostar a l'Alby i el va agafar per les espatlles.

   -Alby, no et passis. Estàs fent més mal que bé, saps?

   Va semblar que l'Alby ho havia entès. Va deixar anar la samarreta del capverd i se'n va allunyar, respirant pesadament.

   -No és moment de ser amables, caganiu. La vida d'abans s'ha acabat i ara en comença una de nova. Aprèn les normes de pressa, escolta i no parlis. M'has sentit?

   El capverd li va dirigir una mirada una mica espantada, com suplicant-li ajuda. Semblava a punt de plorar. En Newt li va tornar una mirada de comprensió, dient-li que l'entenia, però que no hi podia fer res. Va acabar assentint.

   -Oi que l'has sentit, capverd?

   El capverd semblava furiós, enrabiat, amb ganes de plorar, tot alhora. Per un moment, en Newt va tenir por que digués que no, que volia respostes, però va acabar assentint.

   -Sí.

   -Estupèndic -va fer l'Alby-. El Primer Dia, això és el que avuí és per tu, titaflor. La nit s'acosta, els Corredors tornaran aviat. El Cub ha arribat tard avuí, per això no tenim temps per al tour. El farem demà al matí, a primera hora -va afegir,i es va tombar cap al Newt-. Troba-li un llit i que dormi.

   -Estupèndic -va dir ell, pensant que com menys temps estiguéssin junts l'Alby i el capverd, millor.

   L'Alby es va tornar a girar cap al capverd, amb els ulls entretancats.

   -Deixa passar unes setmanes i seràs feliç, mitjafava. Seràs feliç i útil. Cap de nosaltres no sabia res el Primer Dia, i tu tampoc. La nova vida comença demà.

   L'Alby va girar cua, es va obrir pas entre la multitud de clarians i es va dirigir la Residència. Els nois es van anar dispersant, cadascú a fer la seva feina, però tots donaven un cop d'ull al capverd abans d'anar-se'n. Aquest va plegar els braços, va tancar els ulls i va respirar profundament. En Newt va aprofitar per observar-lo detingudament.

   Tenia els cabells foscos, curts (menys que l'Alby), un cos atlètic, uns braços forts i una mirada atenta. Ja no semblava que tingués por: només semblava lleugerament preocupat. El Newt va caure en que no havia plorat en cap moment. La majoria de capverds ja haurien plorat, gemegat, xisclat i cridat les seves mares, però ell no. Fins i tot semblava avergonyit cada vegada que passava un rastre de por per la seva cara. Realment no s'havia equivocat: aquell capverd era molt valent. Valent i orgullós.

   -Què he fet? -va xiuxiuejar de sobte el capverd-. Què he fet? Per què m'han enviat aquí?

   En Newt li va donar un copet a l'espatlla.

   -Capverd, tots ens hem sentit com et sents ara -va dir, intentant consolar-lo-. Tots hem tingut el nostre Primer Dia i hem sortit del Cub fosc. Les coses pinten malament, és la veritat, i ben aviat encara pintaran pitjor per tu. Però quan ja hagis fet una mica de camí, sé que lluitaràs de debò, amb tot el que tens. Es nota que no ets cap nyicris.

   -És una presó, això? -va preguntar el capverd, amb veu preocupada.

   Una presó. Podia ser? Mai se li havia acudit. Però no li podia dir això al pobre noi. Ja estava prou espantat. Va decidir no dir-li una mentida. Però tampoc li explicaria la veritat.

   -Prou preguntes, entesos? -va respondre en Newt-. No hi ha respostes bones per a tu; encara no, en tot cas. De moment és millor que no diguis res, que acceptis el canvi... i demà serà un altre dia.

   El capverd no va dir res. Semblava que rumiés. En Newt va decidir que era moment de pensar on podria dormir el capverd. Al cap i a la fi, era aquesta la feina que li havien assignat, no la de parlar i tranquil•litzar el capverd. Així que va dir:

   -Amb en Chuck faràs bona parella. És un llepamocs petit i grassonet, en el fons és un tros de pà. Espera'm aquí, ara torno.

   Just haver acabat aquella frase, un esgarip sobtat va esquinçar l'aire. Era un so agònic, torturat, inhumà. Va rebotar contra els murs de la Clariana i va provocar eco, com per allargar-se com més millor. El so sortia de la Residència.

   Tant el capverd com en Newt van fer un bot. Aquest últim va arrugar el front, preocupat.

    -Prollons. Xeringues dels nassos, no es poden encarregar d'aquell nano ni deu minuts sense la meva ajuda? -va saccejar el cap i va fer una lleu puntada de peu a l'altre noi-. Troba en Chuck i dige-li que s'encarregui de preparar-te un lloc per dormir.

   I se’n va anar, pregant perquè en Chuck fes bé la seva feina.

Capítol 1- Newt

    Es va sentir un gran estrèpit i un soroll de mecanismes tan forts que gairebé van fer tremolar el terra. El Cub començava a pujar. Com tots els altres clarians, es va dirigir cap al lloc d'on venia el soroll, preguntant-se com seria el nou capverd.

   Feia temps, gairebé dos anys, havia sigut ell, el que va pujar dins del Cub. Recordava com de sol s'havia sentit, la por que havia passat, el sentiment d'impotència en veure que li havien pres els records. Quan li havien obert les portes del Cub i havia vist tots aquells nois desconeguts havia intentat fugir, però havia ensopegat i caigut. Encara li feien mal els riures que va suscitar aquella caiguda.

   Va arribar-hi dels últims, maleïnt entre dents el seu turmell fet malbé. Li feia mal a cada passa que feia, però va serrar les dents i es va afanyar. Va arribar a temps de veure com la part superior de la “Caixa” arribava a dalt de tot.

   El Cub va parar amb una sotragada. S'hi va acostar per ajudar l'Alby a obrir-ne les portes. Eren bastant pesades, però a costa de fer força van aconseguir obrir-les. A dins hi havia un noi d'uns setze anys amb aspecte d'espantat. Estava arraulit contra una de les cantonades del cubicle, mirant els nois desconeguts amb expressió de sorpresa. Per algun motiu, el va recordar a sí mateix, amb aquesta expressió, mirant els clarians que havien arribat abans que ell.

   En Newt va sentir tot d'exclamacions, bones i dolentes, sobre el nou. Es va preguntar com es devia sentir, envoltat de desconeguts i sense poder recordar res del seu passat. Segurament estava molt espantat.

   -Guaita quin passerell.

   -Quina edat té?

   -Sembla una trifa de vaca amb samarreta.

   -Tu sí que ets un trifa, cap de grony.

   -Hosti, quina pudor de peus que fot aquí baix!

   -Espero que hagis gaudit del viatge, passerell.

   -No hi ha bitllet de tornada, company.

   Van ajudar el capverd a sortir del Cub, li van espolsar els pantalons i el van deixar a terra. L'Alby es va girar cap al capverd.

   -Encantat de coneixe't, cagafil, benvingut a la Clariana.

Zart

ZART (el corredor del laberint 1).

En Zart és el Guardià de l'Hort. És un noi tranquil, a qui agrada el silenci, però fa treballar dur als Clarians que treballen als horts. És seriós, somriu poc, però quan ho fa, ho fa d'una manera molt agradable.

No té enemics (com a mínim, coneguts) i és amic del Newt i l'Alby. Mor abans d'arribar a sortir del Laberint, devorat per un Griu.

   En Zart era el noi alt i morè que havia ocupat la posició més avançada durant l'Ostracisme d'en Ben. Per alguna raó estranya, feia olor de llet agra. No parlava gaire (...).

   (...)

   Tenia els ulls caiguts i la cara llarga. Per algún motiu, semblava estar avorrit com una ostra. 

Winston

WINSTON (el corredor del laberint 1).

El Winston és el Guardià dels Escorxadors. Té els cabells negres i, segons el Thomas, un posat desagradable.

És un dels partidaris d'en Gally (al començament), però després canvia d'idea i acompanya els Clarians que decideixen sortir pel Cau dels Grius (l'Espadat).

Acaba morint, en part per culpa d'una mena d'esfera metàlica que li arrenca part de la pell del cap, en part per una tempesta de llamps que acaba fulminant-lo.

Transformació

TRANSFORMACIÓ (el corredor del laberint 1).

Transformació és el nom del procés que passes després de prendre el Sèrum del Tràngol.

És un procés molt dolorós, en què et sents com si et torturessin. Durant la Transformació veus moments del teu passat, petits records que et fan canviar completament. També és durant la Transformació que t'instal•len un micro-chip al cervell que permet que els científics et controlin.

Durant la Transformació és normal perdre uns quants quilos, tenir els ulls una mica fora de les òrbites durant un temps i tornar-se més desconfiat i desagradable.

Gairebé tots els de la colla d'en Gally (ell inclòs) han passat per la Transformació.

Thomas

THOMAS (el corredor del laberint 1).

En Thomas (Thomas Edison) és un noi de setze anys. Té els cabells negres i curts, un cos atlètic i uns braços forts. Corre molt ràpidament.

Va començar a treballar per CRUEL quan era molt petit, amb cinc o sis anys. Al començament creia que estava fent el correcte per salvar el món de l'Erupció, una malaltia que s'havia estès molt a causa de l'excessiva proximitat del Sol.

Ell és inmune a aquesta malaltia, com algunes altres persones, a les quals s'envia a algún dels dos Laberints, l'A o el B, segons si són nois o noies (nois a l'A i noies al B, amb una única exepció).

En Thomas, la Teresa, l'Aris i la Rachel són els nois més resistents a la malaltia, de manera que els científics de CRUEL envien el Thomas i la Teresa al Laberint A i l'Aris i la Rachel al B per acabar d'investigar com reaccionen els inmunes davant de diverses situacions (variables).

Primer hi envien el Thomas, dins de la Caixa. Quan finalment el Cub arriba a la Clariana, al mig del Laberint, no recorda res. De seguida trava una gran amistat amb el Chuck i el Newt, al contrari del que passa amb el Gally, amb qui ja des del començament hi ha un gran odi.

Al dia següent, quan arriba la Teresa en estat de coma, en Thomas hi sent una gran proximitat, però no aconsegueix recordar per què.

Poc temps després, en Thomas capgira el tranquil món de la Clariana, convertint-se en la primera persona que torna viva després de passar una nit en el Laberint. Alguns el consideren l'heroi que els traurà d'allà mentre els altres creuen que se l'hauria de matar inmediatament perque no torni a capgirar el món.

Més endavant descobreix que pot parlar per telepatia amb la Teresa, i al cap d'un temps veu que també pot fer-ho amb l'Aris i la Rachel.

Teresa

TERESA (el corredor del laberint 1).

La Teresa (Teresa Agnes) és una noia d'uns catorze o quinze anys, l'edat no queda gaire clara. Té els cabells negres, llargs i sedosos. En el llibre se la descriu amb la pell pàl•lida i un bon cos, molt bonica.

A l'igual que el Thomas, va començar a treballar per CRUEL quan era molt petita, creient que feia el correcte. Se la van emportar de la seva família tan bon punt van descobrir que era inmune. La van ajuntar amb tres altres nens de qui molt aviat es va fer amiga: es deien Thomas, Aris i Rachel i, com ella, eren inmunes.

Quan els científics van decidir enviar-los també a ells al Laberint, es va sentir molt malament, perquè sabia que, quan es retrobessin, al Laberint, ella i el Thomas s'haurien oblidat completament.

Però abans d'enviar-la al laberint, els científics la porten a part i li diuen que si vol que Thomas sobrevisqui, haurà d'aconseguir que, com a molt tard a la Fase 2, el Thomas es senti traït fins al punt d'odiar-la, i això la fa sentir encara pitjor.

Un cop l'han enviat al laberint, és la persona que recorda més coses; gràcies a això, acaba descobrint el codi per sortir d'allà.

    En Thomas no volia haver-los de mirar, i per això es va concentrar en ella: a pesar de la seva palidesa, era força bonica. No, en realitat era guapíssima. Tenia uns cabells de seda, una pell immaculada, uns llavis perfectes i unes cames d’allò més llargues. Es va sentir fatal per pensar aquestes coses d’una noia morta, però era incapaç d’apartar-ne la mirada.

Sèrum del Tràngol

SÈRUM (el corredor del laberint 1).

El Sèrum (sèrum del Tràngol) és el que es dóna a les persones picades per un Griu. Els Clarians creuen que no és res més que això, una medicina, però en realitat no només és un remei, sinó que et porta records i permet que els científics et controlin.

Un cop t'ho dónen, has de passar per la Transformació, una experiencia molt dolorosa en la qual et sents com si et torturéssin. És durant aquest procés que se t'instal•la el micro-chip que permet que et controlin. També és durant la Transformació que veus moments del teu passat.

El Sèrum arriba sempre amb les provisions del Cub.  

Rachel

RACHEL (el corredor del laberint 2).

La Rachel gairebé no surt, només en parlen com de passada, però seria l'equivalent al Thomas en el Laberint B.

Era la millor amiga de l'Aris (o potser alguna cosa més), i també ho era molt del Thomas i la Teresa.

L'havien recollit els de CRUEL quan era molt petita, de la mateixa manera que a l'Aris, el Thomas i la Teresa, pel fet de ser inmunes i per la seva intel•ligència, que va permetre construir un laberint en el qual es movien les parets.

Va morir assassinada per la Beth, una companya del seu Laberint, que la va apunyalar just quan semblava que ja havia passat el perill.

Prollons

PROLLONS (el corredor del laberint 1).

Insult dels Clarians. Expressió de frustració o ràbia. Paraula ofensiva. Probablement, la preferida d'en Min-ho.

Alguns Capverds la diuen per semblar més experimentats, per demostrar que coneixen el vocabulari de la Clariana (Ex: el Thomas i en Chuck).

Newt

NEWT (el corredor del laberint 1).

El Newt (Isaac Newton), de setze anys, es converteix en amic d'en Thomas de seguida que arriba a la Clariana. És el "segon", el que dirigeix els Clarians en absencia de l'Alby. Sempre intenta trobar solucions que siguin bones pels altres, sense buscar que siguin bones per ell. És el nexe, el que sempre els manté units.

No li cau gaire bé el Gally, com a mínim des que els Grius el van fiblar. Tampoc li cauen bé els seus seguidors, que sempre fan el que fa el Gally, sense importar que siguin coses dolentes.

És, probablement, la persona que més odía el Laberint: tant, que quan el van enviar allà va intentar suicidar-s'hi, però l'Alby el va salvar. Desgraciadament, abans de ser-ne rescatat, va tenir algun problema amb els Grius. Des de llavors té una coixera molt evident que li impedeix córrer.

A sobre, acaba resultant que no és inmune. I els científics, d'amagat, li han injectat l'Erupció. L'Erupció és una malaltia que s'incrementa amb el funcionament del cervell, i les proves que passen fan que el cervell del Newt no pari de funcionar en cap moment.

Un cop han passat el Laberint i les Brases, els científics els hi prometen que no els hi diran més mentides. És llavors quan els hi diuen que no tots són inmunes. I llegeixen els noms dels que no ho són: Jack i... Newt. Això deixa en Thomas destrossat, de manera que, per no fer-lo patir, el Newt comença a fer-ne broma, com si no estigués gens preocupat. Però en realitat això l'ha deixat completament destarotat; per això, de seguida que la malaltia li comença a afectar el cervell, escriu una nota i la posa dins d'un sobre. Li dóna aquesta nota al Thomas, i li fa prometre que no l'obrirà fins que sigui el moment.

Al cap d'un temps, uns guàrdies s'emporten el Newt a una mena de manicomi per gent que pateix l'Erupció. El Thomas i el Min-ho hi van per rescatar-lo però ell ja no els vol acompanyar, perquè no vol que vegin com acaba convertint-se en una mena d'animal sense sentiments.

Quan tornen a la nau, el Thomas mira la nota del Newt. Hi diu: Mata'm. Si mai has estat amic meu, mata'm.

Més endavant, es retroben. Sembla que el Newt ja estigui completament boig, però per un moment, torna a la normalitat i li demana que el mati. En Thomas li diu que no, que de cap manera, però llavors el Newt murmura: Per favor, Tommy, per favor.

I el Thomas dispara.

    Un altre noi s’hi va acostar i, bromejant, va clavar una cleca a l’Alby.

   -Espera’t al maleït tour, Alby -va dir, parlant amb un accent estrany-. El nano tindrà un atac de cor abans de començar -es va acotar i va allargar la mà a en Thomas-. Em dic Newt, capverd, i ens agradaria molt que excusessis el trifa del nostre nou líder.

   En Thomas va donar la mà a aquell noi, que semblava molt més amable que no pas l’Alby. En Newt també era més alt que l’Alby, tot i que semblava potser un any més jove. Els cabells, rossos i llargs, li queien sobre la samarreta. Tenia els braços musculosos i coberts de venes.

(...)

   En Newt es va tombar cap a ell i el va mirar als ulls. La primera claror de l’albada il•luminava vagament els dos nois, i en Thomas va poder estudiar amb detall la cara d’en Newt: la pell clara, les celles arrufades...

Mitjafiga/mitjafava

MITJAFIGA / MITJAFAVA (el corredor del laberint 1).

Els Clarians del Laberint A denominen així els que són o més covards o més porucs que la resta. També s'util•litza com a insult.

Min-ho

MIN-HO (el corredor del laberint 1).

El Min-ho* és el Guardià dels Corredors. És el Corredor més ràpid, el més llest, el que té més bons reflexos... Bé, potser després del Thomas.

És japonès, morè, alt i musculós. Té els cabells curts i foscos, una mica despentinats. De vegades parla una mica bruscament, o crida, però en el fons és una bona persona i un amic fidel. Els seus millors amics són el Thomas, el Newt i l'Alby. Per contra, no li agrada gaire la Teresa.

El tatuatge que li troben al clatell en el 2n llibre el designa com a líder.

   *El nom de "Min-ho" no correspon al de cap científic conegut, ja que James Dashner el va fer pensant en el futur: com que el corredor del laberint passa al futur, l'any 2024, l'autor va creure que potser, amb el temps, sorgiria algun gran científic que es digués així, Min-ho.

Manetes

MANETES (el corredor del laberint 1).

Els Manetes són els encarregats de construir. Són molt bons amb la construcció de cases, petits objectes i altres coses així, però no ténen gaire cervell. La meitat (o més) dels seguidors d'en Gally són Manetes.

El Guardià dels Manetes és en Gally.

Laberint

LABERINT (el corredor del laberint 1).

Hi ha dos Laberints: l'A i el B.

El primer que van construir va ser l'A. Van decidir que allà només hi enviarien nois, amb una única excepció: al final, l'última persona que enviessin seria una noia, la Teresa, que provocaria el Desenllaç.

Després van construir el B. Allà farien el mateix, però amb les proporcions  : tot noies i un únic noi, l'Aris.

Els dos Laberints éren idèntics.

Al centre del Laberint hi havia la Clariana, el lloc on vivien els Clarians. Hi havia un cementiri, un bosc, el Cub i un terreny pla i erm. La resta se l'havien de construir ells.

El Laberint estava dividit en nou Faccions. Nou Corredors, un per cada Facció, havien de sortir cada dia a recórrer la seva part, i després fer-ne mapes.

A la Facció 7 de cadascun dels Laberints hi havia l'Espadat, un enorme precipici que al final resulta ser tant el Cau dels Grius com la sortida.

Les parets dels passadissos principals són fixes, però les dels passadissos menors es mouen. Cada mes, aproximadament, tornen a començar el codi.

Els Grius, unes bèsties meitat llimac meitat màquina, recorren el Laberint per fer més difícil la feina dels Corredors.

Home rata

HOME RATA (el corredor del laberint 1).

L'Home Rata és un dels científics de CRUEL, l'encarregat d'explica'ls-hi les normes de la Fase dos: les Proves.

És un home desagradable, a qui no li importa gens la vida de les altres persones, només la seva. Com que creu que, viviseccionant el Thomas i traient-li el cervell quan encara és viu, podrà trobar el remei per l'Erupció, no dubta gens a l'hora de fer-ho (per sort, al final no ho aconsegueix).

Els Clarians li diuen Home Rata a causa de les seves faccions afilades i els seus ulls petits, brillants i cruels.

Grius

GRIU (el corredor del laberint 1).

Els grius són unes màquines-animals inventades pels científics de CRUEL. Van canviant de forma: primer són una mena de llimac gegant, ara són unes esferes metàl•liques recobertes de punxes i amb alguns braços metàl•lics amb forma de ganivets, agullons, pinces i fiblons (en cas de fiblada t'han de donar el Sèrum i has de passar la Transformació. Això et permet recordar algunes coses, però el procés és molt dolorós).

Poden escalar parets completament verticals, fer uns salts inhumans i córrer més que qualsevol persona. Acostumen a sortir de nit, però això no vol dir que no puguin fer-ho de dia.

El seu punt feble és el fet que, al ser màquines, necessiten ser recarregats.

    Semblava un experiment fatalment fracassat, alguna cosa sortida d’un malson. Meitat animal, meitat màquina, el Griu rodolava i espetegava pel camí de pedra. El seu cos feia pensar en un llimac gegantí que palpitava cada cop que respirava; estava cobert de quatre pels escassos i deixava un regueró de bava al seu pas. No se li distingia el cap de la cua, però en total devia mesurar uns dos metres de llargada i un d’amplada.

   Cada deu o quinze segons, unes espines metàl•liques emergien de la seva carn bulbosa i tot d’una la criatura s’enroscava formant una bola i rodolava cap endavant. Tot seguit recuperava la forma original, com si hagués aconseguit orientar-se, i les espines es tornaven a enfonsar en aquella pell humida amb un xarrup malaltís. La criatura repetia aquell procés una vegada i una altra, avançant pocs metres en cada ocasió.

   Però els pels i les espines no eren l’únic que sobresortia del cos del Griu. La bèstia tenia també diversos braços mecànics distribuïts sense ordre ni concert, cadascun amb una funció diferent. Alguns duien llums instal•lats; d’altres, unes agulles llargues i amenaçadores; un era una urpa de tres dits que s’obria i es tancava sense cap raó clara. Quan la criatura rodolava per terra, aquests braços es plegaven i s’amagaven per evitar ser esclafats. En Thomas es va preguntar què (o qui) podia haver creat unes criatures tan espantoses i repugnants.

   El rebombori que havia estat sentint cobrava sentit de sobte. Quan el Griu rodolava per terra, emetia aquell xerric metàl•lic, com si fos una serra mecànica en marxa. Les espines i els braços explicaven els espetecs esgarrifosos de metall contra pedra. Amb tot, res no va fer que en Thomas sentís uns calfreds tan intensos com els gemecs mortals que emetia la criatura quan es quedava quieta, com si fos un moribund enmig del camp de batalla.

(...)

   El Griu se’ls va acostar, rodolant i espetegant, traçant ziga-zagues endavant i endarrere, gemegant i xerricant. Cada cop que s’aturava, els braços de metall es desplegaven i giraven en totes direccions, com un robot errant en un planeta alienígena a la recerca de senyals de vida. Les llums projectaven ombres inquietants per tot el Laberint. (...)

   Se li va ficar als narius un tuf penetrant de cremat; era una barreja vomitiva de motors sobreescalfats i carn carbonitzada. En Thomas es feia creus que algú hagués pogut concebre una cosa tan horrible i facturar-la a perseguir nanos.