Grius

GRIU (el corredor del laberint 1).

Els grius són unes màquines-animals inventades pels científics de CRUEL. Van canviant de forma: primer són una mena de llimac gegant, ara són unes esferes metàl•liques recobertes de punxes i amb alguns braços metàl•lics amb forma de ganivets, agullons, pinces i fiblons (en cas de fiblada t'han de donar el Sèrum i has de passar la Transformació. Això et permet recordar algunes coses, però el procés és molt dolorós).

Poden escalar parets completament verticals, fer uns salts inhumans i córrer més que qualsevol persona. Acostumen a sortir de nit, però això no vol dir que no puguin fer-ho de dia.

El seu punt feble és el fet que, al ser màquines, necessiten ser recarregats.

    Semblava un experiment fatalment fracassat, alguna cosa sortida d’un malson. Meitat animal, meitat màquina, el Griu rodolava i espetegava pel camí de pedra. El seu cos feia pensar en un llimac gegantí que palpitava cada cop que respirava; estava cobert de quatre pels escassos i deixava un regueró de bava al seu pas. No se li distingia el cap de la cua, però en total devia mesurar uns dos metres de llargada i un d’amplada.

   Cada deu o quinze segons, unes espines metàl•liques emergien de la seva carn bulbosa i tot d’una la criatura s’enroscava formant una bola i rodolava cap endavant. Tot seguit recuperava la forma original, com si hagués aconseguit orientar-se, i les espines es tornaven a enfonsar en aquella pell humida amb un xarrup malaltís. La criatura repetia aquell procés una vegada i una altra, avançant pocs metres en cada ocasió.

   Però els pels i les espines no eren l’únic que sobresortia del cos del Griu. La bèstia tenia també diversos braços mecànics distribuïts sense ordre ni concert, cadascun amb una funció diferent. Alguns duien llums instal•lats; d’altres, unes agulles llargues i amenaçadores; un era una urpa de tres dits que s’obria i es tancava sense cap raó clara. Quan la criatura rodolava per terra, aquests braços es plegaven i s’amagaven per evitar ser esclafats. En Thomas es va preguntar què (o qui) podia haver creat unes criatures tan espantoses i repugnants.

   El rebombori que havia estat sentint cobrava sentit de sobte. Quan el Griu rodolava per terra, emetia aquell xerric metàl•lic, com si fos una serra mecànica en marxa. Les espines i els braços explicaven els espetecs esgarrifosos de metall contra pedra. Amb tot, res no va fer que en Thomas sentís uns calfreds tan intensos com els gemecs mortals que emetia la criatura quan es quedava quieta, com si fos un moribund enmig del camp de batalla.

(...)

   El Griu se’ls va acostar, rodolant i espetegant, traçant ziga-zagues endavant i endarrere, gemegant i xerricant. Cada cop que s’aturava, els braços de metall es desplegaven i giraven en totes direccions, com un robot errant en un planeta alienígena a la recerca de senyals de vida. Les llums projectaven ombres inquietants per tot el Laberint. (...)

   Se li va ficar als narius un tuf penetrant de cremat; era una barreja vomitiva de motors sobreescalfats i carn carbonitzada. En Thomas es feia creus que algú hagués pogut concebre una cosa tan horrible i facturar-la a perseguir nanos.